L’autèntica marca rècord dels Jocs Olímpics de Londres, de la mà de les xarxes socials

Pekín 2008, 100 milions d’usuaris de Facebook i 6 milions a Twitter. Londres 2012, gairebé 1.000 milions d’usuaris de Facebook, 500 milions a Twitter. Xifres tan reals com contundents, i que donen fe de l’envergadura i penetració que les xarxes socials tenen en aquests moments, i també, del grau d’influència que poden arribar a exercir en un esdeveniment com els Jocs Olímpics de Londres. Sens dubte, Londres 2012 passarà a la història no només com la gran cita que va permetre veure una falsa Isabel II llançant-se d’un paracaigudes amb l’agent 007 Daniel Craig, sinó també com l’eclosió màxima de les xarxes socials, que van tenir un paper incipient i encara minoritari a Pekín 2008.

Gestes esportives a banda, l’autèntica marca rècord dels Jocs Olímpics de Londres no serà aquesta vegada ni per a televisions ni per a Internet, sinó per a xarxes socials com Twitter, que han provocat un autèntic sotrac en la manera de seguir i consultar la informació. L’aficionat als esports pot optar per consultar la programació d’esports de la televisió, teclejar la web del seu diari generalista o esportiu preferit…. o pot consultar de manera sistemàtica les tendències globals, nacionals i locals. Sí, ha nascut una nova manera d’informar-se de manera ràpida i espontània: veient els hashtags del moment, un pot saber si en aquell precís instant es disputa una final olímpica de judo, natació o voleibol, o si s’estan jugant partits de bàsquet, futbol o tennis. Noms o cognoms d’esportistes, sobrenoms, pràctiques esportives o països col·lapsen aquests dies les tendències. El poder viral d’aquesta xarxa obliga els mitjans tradicionals a no badar i ser tan ràpids com alguns usuaris, que han fet de cantar el gol o celebrar la medalla els primers un autèntic art.

El poder viral de Twitter en aquests Jocs Olímpics no només té efectes en els mecanismes de compartició d’informació, que canvien a passos de gegant. També pot tenir una influència futura en noves formes de promoció d’esports i publicitat de patrocinadors. La nedadora Mireia Belmonte, que va aconseguir la primera medalla per a Espanya als Jocs, va viure un autèntic terratrèmol en el seu perfil a Twitter. Just abans de quedar segona a la final, tenia 17.000 seguidors. El matí següent de fer-se amb la preuada plata, ja en tenia 5.000 més. El mateix va passar amb Pau Gasol, amb 1,2 milions de seguidors, que va guanyar milers de followers quan es va anunciar que seria l’abanderat espanyol. Encara que no per a tots l’estret lligam entre xarxes i jocs ha sigut tan dolç. El cas més flagran i lamentable és el d’Àlex Fàbregas, obligat a tancar el seu compte de Twitter després de rebre insults i amenaces per haver expressat el seu sentiment independentista en una entrevista i veure com tot plegat es convertia en trending tòpic. O els casos de l’atleta grega Volupa Papachristou i al futbolista suís Michael Morganello, que han estat expulsats sense miraments de la competició per haver publicat comentaris racistes al seu perfil de Tweeter.

Segurament, en properes convocatòries olímpiques podrem observar un nou salt endavant: com les marques i els patrocinadors aprofiten l’impacte mediàtic, puntual o constant, que els esportistes tenen a les xarxes socials. En aquesta edició, això no ha pogut ser, i el Comitè Olímpic Internacional ha prohibit als esportistes parlar dels seus patrocinadors i de marques concretes en les seves piulades. Una mesura controvertida, i criticada per a molts, que creuen que no està a l’alçada de l’actual “lliure circulació” de continguts que vivim a la xarxa. Potser amb una mica d’imaginació i aprofitant les escletxes que sempre apareixen en qualsevol reglament veurem com ben aviat aquesta nova manera de fer màrqueting pren forma a Twitter.